La principal de tots som pocs

Blai Fontanals:       Flabiol i tamborí, gralla, tible i tenora.

Joan Pinós:            Trompeta, fiscorn i contrabaix.

 

“Només hi ha un instrument al món que pugui donar un crit de joia, o de dolor, amb veu humana, i aquest és la tenora.”  

Juli Garreta.

 

Una discussió entre els músics de la cobla sobre quin instrument té un paper més important al tocar les sardanes, servirà per descobrir les possibilitats sonores, els avantatges i els inconvenients de cadascun d’ells. L’expresivitat de la tenora, la força del tible, l’autonomia del flabiol, el ritme del contrabaix o l’harmonia i la polivalència de la secció de metalls s’aniràn descobrint al llarg de l’audició.

 

Al final, una accidentada audició de diverses sardanes, on els assistent podràn escoltar i veure quins instruments agafen més protagonisme en cadascun dels passatges de les peçes que s’interpretaràn... 

Esperem no haver de tocar més de tres instruments al mateix moment !

 

“No és la dansa lasciva, la innoble,
els uns parells d'altres desaparellant
és la dansa sencera d'un poble
que estima i avança donant-se les mans.
La garlanda suaument es deslliga;
desfent-se, s'eixampla, esvaint-se al voltant,
cada mà, tot deixant a l'amiga,
li sembla prometre que ja hi tornaran.
Ja hi tornaran de parella en parella.
Tota mà Pàtria cabrà en eixa anella,
i els pobles diran:
-La sardana és la dansa més bella
de totes les danses que es fan i es desfan.”

 

                                              Joan Maragall.